En el 2001 vaig arribar a Barcelona. Nova moneda, nova ciutat i noves possibilitats, tal com anuncien els neons que apareixen en les pel·lícules del mainstream hollywoodian. Neons que il·luminen les nostres retines cada vegada que algú agafa la maleta i es busca la vida a algun lloc, com si totes volguéssim ser una de les germanes de tu a Boston i jo a Califòrnia o, com si estiguéssim obligades a reproduir les aventures i desventures de Concha Piquer i el seu bagul creuant el toll camino a les Amèriques.

Jo soc folklòrica per repetició i insistència. Des de petit vaig créixer escoltant a Marifé de Triana, Imperio Argentina i sabia perfectament que Quintero, León i Quiroga havien escrit en vers la història i el sofriment de tota l'horda de ben pagades, maries i cruïlles.

Això de Paco España va ser més tard, un necessita posar distància emocional i temporal per a tornar a abraçar les seves estructures passades i admetre els seus referents. Abans que coplera vaig ser cuplista i molt abans ja estava escrit en els astres (per posar-nos dramàtics) que Barcelona seria la ciutat.
La meva mare havia crescut aquí fins als tretze anys i Hospitalet, la verema i el carrer Marcelino Esquiú ja eren part del camp semàntic familiar.
Moltes van ser i seran, moltes Tomates, Argentinitas, Germanes Conesa o Estrellitas. Moltes són i seran les que agafen la maleta, pugen a un tren, avió o autobús i posen terra pel mig a la recerca de noves narratives, conscients que romandre immòbils serà allargar un reconcome i una picazón que esborrarà qualsevol àpex de canvi, de poder ser, d'existir com a sobrenom, com a persona nova, com a cos lliure.

​

Un homenatge a les vides inscrites en un fos a la desaparició.
Un bregar i cantar els espais segurs de l'anonimat i les famílies triades.